«No suporto la derrota»

El seu carisma i la forta personalitat està darrere dels seus excel·lents resultats esportius, però també li ha comportat més d’un problema.

Escriu: Gema Lozano
Il·lustra: Óscar Giménez

En Valentino Rossi és d’aquests escassos exemples d’esportistes que semblen aliens a la seva pròpia llegenda. El seu aspecte acriaturat i la desimboltura que mostra tant dins com fora de la pista “amaguen” 20 anys de carrera i un palmarès que el fa pujar com un dels millors pilots de la història del motociclisme. No són pocs, fins i tot, els qui el situen en la primera posició d’aquesta exclusiva shortlist, per sobre de noms com el de Giacomo Agostini o Ángel Nieto.

Malgrat els seus títols i el fet d’haver-se convertit en l’ídol d’hordes de “rossistes” de cap a cap del planeta, als seus 38 anys el pilot italià segueix en el pàdoc impressionant a tots per córrer amb les mateixes ganes i ambició que les que ja deixava entreveure al seu debut el 1996. Ni enfrontar-se a pilots molt més joves ni tenir una moto menys competitiva que les dels seus grans rivals, com ha succeït en alguna ocasió, han rebaixat mai les seves ànsies de triomf. «No accepto perdre, no suporto la derrota», ha declarat en més d’una ocasió.

L’heptacampió de Moto GP ja prometia des de molt petit. Amb un pare com en Graziano Rossi, pilot que va arribar a competir en la màxima categoria, no és estrany que la seva vocació pel món del motor fos tan precoç. Encara que els seus primers passos els va realitzar als karts, on va arribar a ser campió regional amb tot just 11 anys. La intenció d’en Graziano era que el fill seguís fent carrera en el món de les quatre rodes però l’esforç que això suposava per a l’economia familiar va fer que haguessin de conformar-se amb les motos. Una decisió imposada per les circumstàncies, però, sens dubte, d’allò més encertada.

La seva arribada al Mundial de Motociclisme es produeix amb 17 anys. En Valentino s’estrena en 125cc amb Aprilia AGV, equip amb el qual aconseguiria el seu primer títol a la temporada següent. Dos anys després, ja en 250cc, Rossi torna a alçar-se amb el títol mundial. El 2000 es produeix el salt a la prova reina de la mà d’Honda. En Rossi va debutar amb un segon lloc en la classificació final. Només un any més tard es va alçar amb el títol en aquesta categoria, encara denominada 500cc. Gesta que tornaria a aconseguir un any després, ja en Moto GP, i cinc vegades més (tres amb Honda i dos amb Yamaha) fins a 2009. Nou títols, set dels quals en la categoria de màxima cilindrada, que el situen a només un d’en Giacomo Agostini. Encara que en Rossi pot presumir d’haver aconseguit més victòries, podis i voltes ràpides que aquell i liderar tots aquests rànquings (i algun més).

Amb una carrera tan plena d’èxits és lògic que l’italià segueixi sent avui dia el motorista més ben pagat del pàdoc (per davant dels últims guanyadors de Moto GP). Dels 20 milions d’euros que ingressa cada any, més de la meitat procedeix de contractes publicitaris amb marques com Monster Energy, Movistar o la mateixa Yamaha (escuderia a la qual va tornar el 2013 després de dos anys amb Ducati).

El seu carisma i la forta personalitat està darrere dels seus excel·lents resultats esportius, però també li ha comportat més d’un problema. Les polèmiques amb altres pilots i fins i tot amb algun aficionat han esquitxat la trajectòria d’en Rossi. Tot i que el pilot coneix com pal·liar-les amb la peculiar simpatia que sap i sol mostrar davant les càmeres i, sobretot, amb la professionalitat i ambició que mostra damunt d’una moto.

 

IlDottore del circuit

Però, si preguntes per Il Dottore al pàdoc, no et remetran al centre mèdic del circuit, sinó al box d’en Valentino. El seu sobrenom, segons ha explicat ell mateix en alguna ocasió, es deu al fet que el seu és un dels cognoms més comuns entre els metges italians. Hi ha qui assegura que ell mateix ho va comprovar en una guia telefònica i que va ser en aquest moment quan va decidir adoptar aquest sobrenom. El 2015, quan va ser nomenat doctor honoris causa en Comunicació i Publicitat per la Universitat de la seva localitat natal, Urbino, en Rossi va recórrer a la seva peculiar ironia i va declarar: «Ara ja sí que poden dir-me Doctor».

 

L’etern 46

Ha estat i, per a molts, segueix sent el número 1 als comandaments d’una moto. Però en Rossi ha lluït sempre el nombre 46. I tot sembla indicar que ho seguirà fent. La predilecció per aquest nombre es deu al fet que va ser el que portava el seu pare en la primera carrera que va guanyar al circuit professional. Va passar el 1979, any del naixement del seu fill Valentino. Encara hi ha un altre esdeveniment que explica la seva fidelitat pel nombre 46. Va succeir al circuit de Suzuka. En Rossi participava en una carrera en la qual un wildcard va destacar per sobre dels altres. La seva destresa i agressivitat van sorprendre en Valentino, que l’únic que va aconseguir esbrinar d’ell va ser la seva nacionalitat (japonesa) i el seu nombre: el 46.

 

El rei dels cascs

Sol passar en el Gran Premi d’Itàlia. Allà, cada any, en Rossi sol estrenar casc nou. Tot i que els seus no només destaquen pel disseny. En Valentino aprofita per comunicar-se a través d’ell fent l’ullet a algun dels seus ídols (que també els té) o llançant un missatge als aficionats. En el seu últim disseny, en Rossi se sumava a l’homenatge que tota Itàlia va retre al capità de la Roma, en Francesco Totti, amb motiu de la seva retirada del futbol professional, i al seu company i amic en Nicky Hayden, recentment mort com a conseqüència d’un atropellament quan circulava amb bicicleta.

 

En Rossi, en números

 

 

Comparteix

Si continues utilitzant aquest lloc acceptes l'ús de galetes. . más información

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis, facilitar un accés més ràpid als mateixos i personalitzar mitjançant l'anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Podeu obtenir més informació a la nostra política de privacitat

Cerrar